Relats Olímpics: Alex Martín, l’experiència d’un tècnic a PyeongChang 2018

foto

Peça clau en l’evolució de l’snowboard català els darrers anys, l’actual tècnic de la RFEDI ha contrïbuit a la històrica medalla aconseguida per Regino Hernández als Jocs Olímpics de Corea del Sud. Un amant de l’esport amb una notable trajectòria professional que val la pena descobrir a fons.

Fa escassos dies que has arribat de PyeongChang, on has format part de l’equip espanyol de snowboard cross. I amb una medalla penjada del coll del Regino.

És molt complicat obtenir una medalla i estem molt contents perquè nosaltres no vam amagar que aquest era clarament l’objectiu que ens havíem marcat. I quan finalment ho aconsegueixes és una gran satisfacció. En proves com la nostra poden passar moltes coses, com va ser el cas del Lucas (Eguibar).

Com ho vas viure tu des de la barrera?

Estàs en tensió permanent perquè no hi ha moment de pausa i entre sèries has d’estar pendent de possibles canvis de cera, modificacions al circuit, etc. Sabíem que el Regino podia estar allà perquè ha fet la seva millor temporada i aquest circuit de Corea s’adaptava molt bé a les seves característiques. I així es va veure als entrenaments, on va marcar els millors temps d’entre tots els participants.

A més, per televisió crec que no es va veure i aparentment el Regino va classificar-se sense problemes per a la final, però no va ser tot tan tranquil. Els derrapadors van sortir a pista abans que els últims participants de la semifinal, que havien caigut, arribessin a la meta. I els països involucrats van demanar que es repetís la semifinal. Per sort, no van acceptar les reclamacions.

La cita olímpica representa l’hora de la veritat per a tot esportista. Quin paper teniu els tècnics en la part mental?

L’entrenament sempre comporta tenir en compte l’esportista d’una manera global. No hi ha cap esportista que només rendeixi gràcies a la part física, sempre hi ha el cap, que és qui decideix com aplicar una tàctica, o amb quina actitud encarar cada situació. Nosaltres intentem treballar amb ells la part psicològica i simular situacions com la gestió de l’entorn, la pressió mediàtica o els rivals.

En tot cas, treballar en un gran esdeveniment com uns Jocs Olímpics és una experiència única.

Sí, un sempre té el desig de ser-hi, però realment el que em preocupa és fer bé la meva feina. Organitzativament, no dista gaire d’altres competicions, amb la gran diferència que s’hi sumen diversos esports. Igualment, no he pogut veure massa cosa, ja que en un esdeveniment així tens el temps molt just.

Primer any com a tècnic de l’equip de snowboard a la RFEDI. Com t’hi estàs trobant?

L’experiència està sent molt bona perquè estàs en competicions de molt nivell, amb més pressió, menys marge per a l’error… És un nivell molt exigent però m’agrada i m’hi trobo còmode perquè crec que puc aportar molt. També és un equip més nombrós i t’hi has d’adaptar.

De PyeongChang ens enduem un diploma de la Queralt Castellet. Un resultat que demostra el nivell de les rivals.

Aconseguir medalla sempre és molt complicat. Primer has de tenir el nivell per poder-hi optar, i després has de poder-ho demostrar el dia i l’hora en què t’està mirant tot el món. El diploma de la Queralt em sembla un molt bon resultat, però sempre ens quedem amb un regust agredolç perquè sabem que ho té molt a prop i és molt competitiva.

Aquests dies es troba a PyeongChang una delegació catalana que avalua la presentació d’una possible candidatura olímpica Barcelona – Pirineus. Sona bé?

No hi ha dubte que a tots ens agradaria poder-ne organitzar uns, i en el meu cas estic content d’haver aportat el meu granet de sorra amb projectes que vam desenvolupar en el seu moment amb la FCEH. Poder tenir uns JJ.OO. seria molt important i positiu però hi ha molts factors que influeixen.

Pioner en la promoció de l’esport base

Durant anys has estat vinculat a l’equip català de snowboard. Quin record en tens de l’etapa?

La veritat és que molt bo. L’any passat estava com a responsable de l’equip però portava ja diversos anys treballant en altres tasques. A més, d’aquell gruix d’esportistes encara n’hi ha alguns que es mantenen, com la Maria Hidalgo, de qui porto la preparació física.

Els riders que conformen l’actual equip català són Joan Pascual, Marc Roure i Bernat Ribera. Els coneixes molt bé.

Sí, he dirigit els tres, els coneix-ho bé i, de fet, setmanalment parlo amb l’Astor (actual tècnic de l’equip) per saber com estan. Amb el Joan fa anys que ens coneixem i al Bernat, per exemple, el vaig acompanyar als Jocs Olímpics de la Joventut a Turquia la temporada passada.

Tu has estat un dels promotors dels actuals projectes de promoció escolar. Quina importància li dónes?

Aquest any he viatjat arreu del món i he pogut conèixer altres realitats, i gràcies a això valoro encara més la importància descomunal de tirar endavant programes escolars. El que s’intenta és crear una cultura de l’esport que, a part, possibilita que els nens es puguin formar en esports i feines que poden ser el seu futur el dia de demà. S’ha d’agrair a totes les parts que es continuï fent perquè és fonamental.